L'home d'odi

L’home d’odi va saltar. Vivia al quart pis i no trigaria gaires segons a arribar a terra. Era un home odiós, però més aviat estava ple d’odi. La ràbia li havia bullit al cap, s’havia tornat una persona estranya, a vegades semblava un monstre.

L’odi havia passat de ser un sentiment a una mena d’addicció. Quan més enfadat estava, tenia més ganes d’enrabiar-se, s’hi sentia a gust. Les estones en què no estava cabrejat, ja pensava en com ho estaria després.

S’havia amagat de l’odi, havia intentat fugir, però no havia funcionat. Quan caminava, les seves passes ressonaven en xocar a terra, la seva respiració era forta i sonora, deixava anar un flaire desagradable, feia pudor. La seva mirada es perdia a l’horitzó, ja no recordava com es plorava. Aleshores va descobrir que la solució final era saltar.

Sé què és el que passa a continuació, si l’home d’odi es salva o si cau a terra i es mor, però no m’atreveixo a escriure-ho; en certa manera, seria com veure el meu futur i no vull saber-ho.

Creo que me he perdido en mi cabeza. Que no consigo reaccionar, que siempre estoy desconectado, que me aíslo para perderme más y volverme a encontrar. Parece un juego y no quiero participar.

El humo me ha herido, siento que los besos ya no son besos, que los abrazos son solo corrientes de aire. Noto que estás a mi lado pero no estoy seguro de ello. O me da igual. Soy incapaz de tocar, de sentir.

No me duele nada, el humo que me abrió las heridas las esconde, no las puedo notar. Pero me lleno de furia, la rabia bombea mi corazón con fuerza y la sangre choca contra mi piel estruendosamente.

El odio me corrompe, me hace sentir mal, me hace sentir diferente, ser lo que yo no soy.