L'home d'odi

L’home d’odi va saltar. Vivia al quart pis i no trigaria gaires segons a arribar a terra. Era un home odiós, però més aviat estava ple d’odi. La ràbia li havia bullit al cap, s’havia tornat una persona estranya, a vegades semblava un monstre.

L’odi havia passat de ser un sentiment a una mena d’addicció. Quan més enfadat estava, tenia més ganes d’enrabiar-se, s’hi sentia a gust. Les estones en què no estava cabrejat, ja pensava en com ho estaria després.

S’havia amagat de l’odi, havia intentat fugir, però no havia funcionat. Quan caminava, les seves passes ressonaven en xocar a terra, la seva respiració era forta i sonora, deixava anar un flaire desagradable, feia pudor. La seva mirada es perdia a l’horitzó, ja no recordava com es plorava. Aleshores va descobrir que la solució final era saltar.

Sé què és el que passa a continuació, si l’home d’odi es salva o si cau a terra i es mor, però no m’atreveixo a escriure-ho; en certa manera, seria com veure el meu futur i no vull saber-ho.