Estirat al llit sento que els braços se m’enlairen, amb ràbia no els puc atrapar. Els dits se m’estiren, mentre que les ungles creixen per esgarrapar el meu alè. Les cames se’m glacen i salten a terra en un intent per poder sobreviure. Els cabells s’han tornat verds i als braços m’hi surten fulles. La pell se m’estira i se’m torna rígida, es pinta de color marró.
Al cap em torturen els crits, els seus sanglots de pànic. És un xiscle agut, estrident, se’m fixa al cap permanentment. En un atac de nervis, en l’últim moment, per fi aconsegueixo cridar:
- Calla, Dafne! Ara Apol•lo em persegueix a mi!!
Ja s’ha acabat tot, em dono per vençut, sóc un arbre. Crec que he mort. Ho ha fet la meva persona, que s’amaga dins de l’escorça. Però ha nascut una flor. Per fi l’oloro, no sé si m’agrada més el seu tacte, no sé si em sento feliç o trist.
Les llàgrimes em couen per dins i una nova tortura m’atabala: els meus crits, que no callen. Sé que em perforaran el cervell per sempre més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario