L’aixeta raja l’aigua que mulla les meves mans, cau a sobre les meves cuixes i desapareix com si s’introduís a la pell o la xuclés la terra. El meu cor deixa de bategar sang per empènyer l’aigua que no vol sortir pels meus ulls, que s’assequen i pesen com si s’omplissin de pedres.
M’aixeco sense deixar de mirar l’aixeta que raja i raja i s’emporta els meus petons, fins i tot aquells que no recordo i aquells que no he tingut mai. Tinc l’angoixa que s’ho emporti tot, fins i tot la meva pell.
Procuro no mirar enrere per no veure més ombres, per no escoltar el so de les meves passes. Les fulles dels arbres cauen per besar-me les mans. Amb cada petó noto la fredor de la soledat. Agafo amb fúria les fulles, les arranco del meu cos i les llenço a terra.
Les meves llàgrimes sembla que em pessiguin les galtes i em bullin coll avall. Les ombres que tant temia apareixen als meus peus despullats. Noto com la pell comença a desfer-se i em dirigeixo de nou a l’aixeta. Com havia pogut allunyar-me’n?
M’ajupo i torno a beure aigua. Només em queda l’aigua que acabarà amb la meva set, malgrat no allunyar-me de la soledat. I bec cada gota perquè el meu cor pugui bategar-ne més, per evitar que la set acabi amb mi brutalment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario